Ascensió al Pedraforca.

EL passat dilluns dia 31 d'octubre vaig fer per segon cop l'ascensió al Pedraforca una de les muntanyes mítiques del nostre país. Ja és el segon cop que corono el cim. La primera va ser l'any 2003. L'any passat,el 2004, vaig intentar-ho amb una expedició de Masdenverge però degut al mal temps va ser impossible completar la pujada. Aquest cop, tot i que de pujada ens vam trobar gent que reculava per l'amenaça de pluja, la boira i el vent (coll del Verdet), vaig poder treurem l'espina clavada de l'any passat i vaig fer cim.

El Pedraforca amb 2497m no és que sigui de les muntanyes més altes de Catalunya però si que és molt característica. Té 2 com dos pics (Pollegó Superior i Inferior) i al mig una Enforcadura (tartera).

La pujada és molt divertida. Es deixa el cotxe en un mirador, Mirador de Gresolet (1.530 m), i en 15 minuts arribes al Refugi Lluís Estasen (1.640 m). Aquí nosaltres vam esmorzar mentre queia una lleugera pluja i observavem que la ruta nostra estava totalment coberta. Un cop aquí pots pujar per l'Enforcadura o pel coll de Verdet (2.270 m) (jo sempre ho he intentat pel coll).

Es va per darrera del refugio i anem pujant fins El Collell (1.845 m). Travessem el canal de Riambau i girem a l'esquerra en direcció a la gruta de las Orenetes que es l'inici de la fuerte pujada del canal del Verdet (1.950 m). Al coll del Verdet sempre m'he trobat que fa molt de vent. Aquest cop vaig anar preparat i portava un estel (tipus parapent) que no vaig poder fer-lo volar perquè les condicions meteorológiques ens obligaven a donar-nos pressa.

Un cop arribem al coll ja ens apropem a la grimpada final, la part més divertida però a la vegada la que s'ha d'anar en més de compte. Jordi em va comentar que l'any passat es va matar un suís aquí. El camí per on hem de grimpar esta indicat amb pintura groga. Un cop fet la grimpada del principi anirem 'crestejant' fins arribar al cim.

Després de les fotos de rigor i observar les magnifiques vistes que es poden apreciar des del cim, es baixa fins l'Enforcadura. D'allí podem veure les dos vertents, la de Saldes (d'on venim) i la de Gósol. La baixada és per una tartera que no és difícil (és qüestió d'agafar la tècnica) però si que es fa una mica pesada. Un cop arribem abaix, ja tirem al'esquerra per una sendera que ens porta un altre cop fins al refugi. I d'allí al cotxe i cap a casa.